Transformaciones. Gemma Esparó

El blog Transformacions surgió a modo de una inicial y modesta propuesta de emular a Raymond Queneau y sus 99 Exercices de Style.

Raymond Queneau en los Exercices de Style plantea un reto: la reescritura de una anécdota bajo 99 formas distintas. El resultado son ejercicios sistemáticos, ejercicios mixtos, aplicaciones retóricas, juegos internos, variantes estilísticas, de registro, de nivel de lengua, cuyas claves son desveladas en el título de cada variación de estilo.

Un grupo de amigos bloguers aceptamos el juego y nos dispusimos a participar en este experimento literario, cuyo punto de partida fue escoger un texto inicial que nuestra imaginación, habilidad y creatividad iría transformando hasta llegar al número 99.

Escogido el texto descontextualizado, y con una fuerte carga existencial, de Mercè Rodoreda (del cuento “El mar”, de La meva Cristina i altres contes), se trataba de crear libremente cualquier tipo de texto, imagen o video, utilizado los medios audiovisuales que los blogs ponen a nuestro alcance, siguiendo la pauta o las pautas de género y estilísticas preferidas.

Diariamente, durante once meses se han ido publicando las transformaciones: relatos con referencias literarias, profesionales, oficiales y hasta bíblicas, se han hecho canciones, poemas, palíndromos, juegos silábicos, recetas de cocina, vídeos y hasta papiroflexia.

El reto de las 99 transformaciones para emular a Queneau, que inicialmente parecía asumible, ha sido bastamente superado por más de 260 transformaciones publicadas en el blog Transformacions con la participación de un total de 30 personas.

La cuestión que surgió en determinado momento fue si el proyecto estaba agotado. Un grupo de ‘transformadores’ planteó iniciar una nueva ‘Transformación’ con un texto nuevo, pero precisamente quienes más veces habían transformado el texto original defendían que el número de transformaciones era infinito, que el texto original nunca se agotaba. Y no es casual que no lo entiendan así aquellos que apenas han transformado el texto una o dos veces; sólo aquellos que han hecho suyo el texto han comprendido que el texto está en todas partes y que puede adoptar todas las formas posibles. Sólo es necesario adaptar el texto, “transformar” el texto, ya sea tomando prestada la esencia de su contenido para devolverla transformada en un texto nuevo que recree una nueva situación, ya sea envolviendo el texto en un nuevo formato, o simplemente jugando con el texto, con la única regla que siempre perdure un nexo con el texto de origen.

Es difícil agrupar las tipologías de transformaciones surgidas, aunque claramente podemos destacar diversas agrupaciones de textos, como las que parten del juego fonético, utilizando exclusivamente determinadas vocales:

	Amb la mà a la barba, parla al malalt: -Cap plany val, saps? La parca abans d'acabar cap tast -fat, salat, amarg...- ja t'ha agafat. Cap afalac para la dalla, cap batzac l'aparta. (Branda la campana al campanar marcant traspàs) caminaven poc
	Mentre passejaven lentament, l’alt de la barba clara, pensant bé els termes, parlava amb el magre d’aparença de malalt . -El temps sempre va amb pressa. Planys, gresca, passen rabent; a penes començar que ja s’ha d’acabar. Perquè els gemecs dels nens en el bres és perquè ja en senten les passes. -Ja senten què? Les passes? -Les passes de la dama de la dalla que ens ve al darrere... Després ens avesem al seu alè al clatell.
O aquellas transformaciones en las que las vocales han sido eliminadas:
	Qsts trrqs ntls* Ldl brb lltr trnscndntls btrts nls svs msrs hmns nls svs psdflsfs prmtvs sbr lvd lmrt psnt ndns pr tstmn Ql brçsvg rnldnh qcmprn ms jgdrs cm mss bjn xs ncnvrs ntrssnt Qtr ds qvn smpr pndnts dl tmps Bbs* Qn mrtr ls dm# tn mprfct tnts vcls Lrdrd# npl*
Y hasta aquellas en las se han sido substituidas por números:
	"C4m1n4v3n 4 p0c 4 p0c. 3l m3s 4lt 3r4 7n h0m3 s0l3mn3, b3n v3st1t, 4mb l4 b4rb4 gr1s4 1 3ls p0m7ls 7n4 m1c4 v3rm3lls; l'4ltr3, m4gr3, s3ns3 4f41t4r, s3mbl4v4 q73 4c4b3s d3 s0rt1r d'7n4 m4l4lt14. 3st4v3n 4bstr3ts 3n l4 c0nv3rs4 1 3l m3s 4lt s'4t7r4v4 d3 t4nt 3n t4nt 1 3s p4ss4v4 l4 m4 p3r l4 b4rb4 c0m s1 v0lg73s s0sp3s4r b3 l3s p4r47l3s. -4 l4 v1d4 n0 h1 h4 t3mps p3r 4 t0t. R17r3 1 pl0r4r, d1v3rt1r-s3 1 3ns0p1r-s3... 1 3n 3l p7nt d3 n31x3r j4 t'h4s d3 pr3p4r4r 4 m0r1r. P3rq73 l3s g4n3s d3 pl0r4r q73 t3n3n l3s cr14t7r3s d3 b0lq73rs 3s p3rq73 j4 h0 s3nt3n.-J4 s3nt3n q73?-L'0l0r q73 h1 h4 3sc4mp4d4 d3 l4 m0rt... D3spr3s 7n s'h1 4v3s4..."
En el grupo de textos que surgen del juego morfosintáctico encontramos un grupo de transformaciones que solamente han usado monosílabos:
	Et dic i prenc mon pèl amb dits ben fins, xic prim, que crec que tot poc és, doncs ets i vius i ja ben fosc es fa, la mort ens ve, i el sol del cel se'n va. El nin, quan neix, ja sent com put la mort, i amb gran plor és nat, mes ben al punt ja res no li és tan rar al nas, i viu amb zel al món, fins que es fa tard, i amb urc i amb l'ull ben viu, orb és de nou.
	N’hi ha un tip de mots, per no dir pas tant… que no hi ha res que no es dit si a un no li val. El llarg diu molt, el curt es sord? Si a pas lent i mot a mot, l’alt ha dit: la mort ja hi és, que no pot dir el curt si no sent ni el plor del nen que té fam?
Otras en las que el texto juega a favor de las palabras planas y esdrújulas:
	Una nit càlida de llum llunática, i esteladíssima, primaveral, a un racó tètric, poc urbanístic, dos fidelíssims amics monàrquics, conversa íntima feien petar. Un d'ells, de còrpora, de fet, altíssima, bàrbara barba, blanca i lluent, acaronava, interessadíssim, amb filosòfic capteniment. -Vida brevíssima m'angoixa l'ànima, avorridíssim o molt distret, minuts minúsculs s'escolen ràpids, àdhuc concèntrics, i l'existència, sempre curtíssima, s'esmuny inquieta, sempre rabent. L'amic anèmic, poc carismàtic, en silenciosa actitud absent, no comprenia la cosa mística i apariava indiferent. *-Si fins a clínica que sigui asèptica, nadona càndida plora en sentir...* *-Què sent en néixer, la ingènua càndida? –va dir l'anèmic amb un sospir.* -La cadavèrica sentor que ambígua i sense música li porta el vent.Costums implícits fan que saturi la pituitària temporalment i així ploralles que són genètiques s'aturin, sòrdides, indiferents. Així raonen els grans científics sobre humanístic capteniment i estudien síndrome de plor hiperbòlic, indefugible, del naixement.
También encontramos variaciones que han eliminado los signos de puntuación,
	el solemne ben vestit amb vermells l’altre magre sense afaitar semblava malaltia estaven abstrets paraules a tot… riure plorar divertir-se ensopir-se i morir perquè senten
En varias ocasiones los autores de las transformaciones han partido del juego léxico-semántico y en la elaboración de su variación han coincido en una misma técnica, como es el caso de estas tres versiones antonímicas
	S’aturaren immediatament. La més baixa era una dona senzilla, mal vestida, amb el cutis finíssim, morè, però els pòmuls una mica pàl•lids; l’altra, grassa, també de cara llisa, evidenciava molt bona salut. El silenci no els devia convenir gaire i la més baixa sovint feia unes passes i estirava les mans al llarg del cos com si volgués treure importància, finalment, a les seves paraules: -Quan un s’està morint hi ha temps per a tot. Plorar i riure, ensopir-se i divertir-se... i just abans de morir ja no recordes la vida anterior. Perquè les ganes de riure que tenen els vells és perquè ja han oblidat. -Ja han oblidat, què? - La pudor concentrada de la seva vida... Una mai no s’hi acostuma.
	Caminaven molt de pressa tots quatre. El més baixet era un home d'allò més normal, mal vestit, amb barba negra atzabeja i amb uns pòmuls descolorists que ningú no diria que fossin els d'algú que gaudia de tan bona salut. Parlaven sense mirar-se, talment pensaríeu que es tenien converses divergents. El més baix no parava de rascar-se el clatell tot parlant, com si no s'acabés de creure el que deia… - A la vida, ben mirat, hi ha temps per tot i més: per plorar i per riure, avorrir-se mortalment i viure eixerit com un gínjol. I en acostar-se la mort penses que ja t'estaria bé tornar a néixer … oi ? Aquells somriures sorneguers que es veuen als llavis dels avis, són perquè ells s'adonen que ja gairebé no la senten… *- No senten què ?* -Gairebé ja no senten aquella intensa olor de vida que han deixada escampada al seu voltant…I és que a la idea de la mort, realment... mai ningú no s'hi acaba avesant.
	A paso vivo, el aliento les faltaba al hablar. Las dos niñas, vestidas de uniforme, parloteaban sin parar, el pelo al viento y las pieles tersas, arreboladas por el esfuerzo. - La vida da para todo: ¡es tan larga! - ¡Y que lo digas! Tendremos tiempo hasta de aburrirnos y vegetar… - Si es que... hasta los niños de pecho ríen a todas horas porque lo sienten - ¡Pues claro que lo sienten! - ¿Verdad? Es ese aroma de la vida que se expande. - Es una pena que la gente mayor se acostumbre, y se vuelva tan sosa.
Dentro de este juego léxico-semántico destaca un texto por el atrevimiento en elaborar palíndromos encadenados:
	ARA MIRA DE RODÓ: RODOREDA RIMARÀ - Ui, on entro... mala mort, nen, oïu? - Allà, calla… - Ací no m’erro, corre, Mònica! - Aparta’t, ara t’atrapa! - Sereno: nen, on eres? Tu puts! -Sí, todo Dodotis! - Nenet: Parir o morir... apte, nen? - A parir o morir, apa. - Ala, mimat, ara reseu... que serà rata! Mima-la... - La seva ànima camina, avesa’l. - Sí Déu, que de fe temo. - Home, té fe? Déu, quedi’s. - Sí, Déu, quedi’s. *I... Fi.*
En formato lírico encontramos decasílabos, sonetos, verso libre. etc.

Passegen dos sota un sol insultant,
el dia és llarg a la vora del mar.
Diu el barbut a l’home desnerit:
la vida és breu, el somni d’una nit,
ho sap el vell i ho intueix l’infant.

(Què t’he de dir? M’estic deshidratant.
Si no et fa res, ens asseiem al bar,
refrescs en mà i fora del neguit,
n’anem xerrant fins que es faci de nit
i el quart creixent ja ens agafi sopant.)

A poc a poc, per un carrer oblidat,
En la foscor d’un vespre tardoral
Dos homes caminaven, un era alt,
L’altre era malatís, momificat.

L’alt va tocar-se el rostre no afaitat,
-La vida, ves, que curta, tant se val,
no hi ha temps per gaudir, ni per fer mal,
tot passa, prou que ho sent fins el nounat.

-Què sent? –va dir-li el prim, enderiat.
-Sentor de mort, estesa com el fum,
fins que aquesta pudor ja es fa costum.

La fosca s’estenia i sense llum
Tots dos van perdre’s pel carrer oblidat,
Amb la seva conversa i el seu fat.

Olor cendrós que,
de vegades,
ens colpeja el dins
amb el seu record.

Sense saber d’on ve.

Passes lentament elegants,
o malaltissament xarxotes.

No hi ha temps
per endreçar i classificar
les necessitats del desig
de viure.

Som passat d’un futur efímer.
Sanglot de mort.

Conversa abstreta.

origen y final:

siento

mi simplicidad

instintiva

de organismo vivo.

Destaca sobremanera el grupo de transformaciones que tienen como resultado una imagen. Este juego visual es muy variado, puesto que hay composiciones que tienen como resultado un texto apoyado en una imagen, o imágenes obtenidas como representación de un texto:

La imaginación no tiene límites, y sin abarcar todavía los contenidos de las transformaciones, seguimos señalando las transformaciones que son resultado del juego con el texto:

La experiencia ha sido tan gratificante para el grupo de personas que han participado en esta experiencia, que recientemente han emprendido un nuevo juego creativo que consiste en modificar un breve texto alterando en cada versión un único elemento de la composición: ya sea añadiendo, eliminando o cambiando una palabra o signo de puntuación.